-Abans de marxar recordar-vos que si voleu llegir el capítol número 32 de la novel·la del Nil i el Marc, només heu d'enviar un correu a laa.aa@hotmail.com.
- Per cert aquí teniu els dos primers capítols de la novel·la del Nil. Espero que us agradin!
CAPÍTOL 1
xXx: Clàudia estàs dormint?
---
xXx: Clàudia! Ei, desperta!
Una veu dolça i familiar em va
despertar del meu preciós somni. Jo, i els meus pares, junts, contens i feliços
jugant a la platja. No es que no m'agrades viure a la casa on vivia, la família
Cardoner havien sigut molt amables d'acollir-me quan jo només tenia poc mesos i
cuidar-me fins als darrers temps, però a vegades desitjava ser amb la meva
família, aquella que no vaig poder conèixer.
La veu que em va despertar era la
de la Jana, la meva germana. La Jana, tenia poc més de quatre anyets però era
encantadora, sempre tenia algun truc per fer-me somriure, l'estimo molt a ella.
Clàudia: Jana! Quantes vegades t'he
dit que no vull que em despertis? Tinc son, vale?
Jana: Però no recordes quin dia és
avui?
Em vaig quedar en blanc, no ho
recordava. Vaig esperar en silenci, mirant els preciosos ulls de la meva
germana esperant la resposta, que no va tardar res en arribar.
Jana: Avui marxem cap a Menorca! La
mama m'ha dit que ja vagis fent les maletes, marxarem després de dinar.
Clàudia: Tens raó, ja no ho
recordava. Gràcies Jana.
Em vaig llevar, i amb un somriure a
la cara, vaig començar el dia. Com hauríem de fer sempre, però malauradament,
pocs cops ho fem. Vaig anar al lavabo i em vaig dutxar, em vaig vestir i em vaig
pentinar. Quan vaig acabar, vaig sortir del lavabo i allà el tenia, com sempre,
amb cara de pomes agres al meu germà, el pesat del meu germà.
Nil: T'has passat una hora sencera
aquí dins! Sort que a Menorca dormim separats, perquè sinó...
Clàudia: Bon dia Nil! Vinga,
anima't, germanet i comença bé el dia.
Vaig deixar al Nil, i a la seva
cara de acabar-se de llevar, en pau i vaig baixar a esmorzar.
Mare: Bon dia Clàudia! Com has
dormit, reina?
Clàudia: Molt bé mare, gràcies.
Vaig seure al meu racó de la taula
i vaig començar a esmorzar, el mateix de cada dia: llet amb cereals i galetes.
El fet que hagués arribat, per fi, l'estiu no canviaria el meu esmorzar.
Pare: Com pots esmorzar cada dia el
mateix?
Clàudia: Ai, pare. Que pesat ets,
sempre em preguntes el mateix!
Vaig acabar d'esmorzar, vaig agafar
la BB i em vaig estirar al sofà. Desitjava parlar amb la meva millor amiga,
feia massa que no la veia. La meva millor amiga, era molt i molt especial. La
seva primera impressió podia semblar un pel borde, però quan la coneixies
verdaderament, t'adonaves de la bona gent que era. Malgrat la llunyania que ens
distanciava, uns 100 kilòmetres, res podia impedir que jo la consideres la meva
millor amiga. Ella, tenia un any més que jo, però tant era. Res més en el món
em faria més feliç que poder visitar-la, a la seva ciutat, Sabadell. Una ciutat
on no havia estat mai. Volia conèixer el seu entorn, els seus amics, la seva
família, bé els seus pares. Ja que en certa manera, ja coneixia a la seva
germana gran, la Joana.
En aquell moment, vaig rebre un
WhattsApp, era d'ella.
Mireia: Clàudia guapa! Quant de
temps, no? Fa molt que no parlem i ja tinc ganes de veure't! Ens veiem avui,
t'estimo!
Avui? Com que avui? Estava a punt
de contestar-li que no podia, que just avui marxava de vacances fins el dia 1
de juliol, però em vaig adonar de la mirada del meu germà, assegut a la taula,
davant d'un bol de llet amb cereals. Era una mirada que desconeixia d'ell. Vaig
esperar, sense fer res, a que ell trenques el silenci. No va tardar en fer-ho.
Nil: Qui era?
Clàudia: Per què t'importa? Són les
meves coses, no?
Nil: Si... però sóc el teu
germanet, no?
Clàudia: Era la Mireia.
Nil: La Vilapuig?
Clàudia: Sí.
Nil: Ja parlo jo amb ella.
Amb una revolada, es va aixecar de
taula i em va prendre el mòbil de les mans. Va contestar-li alguna cosa, i em
va tornar el mòbil. Havia esborrat la conversa.
Clàudia: Què li has dit?
Nil: Res, ja veuràs.
Clàudia: Nil! Què li has dit?!
Nil: Que ja ho veuràs.
Clàudia: Nil! Joder, que m'ho
diguis!
Nil: No puc dir-t'ho, sents?
En aquell moment va entrar la mare.
A l'instant, es va acabar la conversa. En Nil, es va asseure ràpidament i va
submergir-se en el seu món, mentre jo encara donant voltes al que acabava de
passar, vaig seguir enviant WhattsApps sense parar.
Mare: De sobte us han vingut ganes
de fer silenci, no?
Cap dels dos va contestar, ens vam
limitar a tornar-li la mirada a la mare.
Mare: No vull mal rotllos aquestes
vacances, sentiu?
Clàudia: Sí.
Mare: Nil...
Nil: Que sí, que sí.
CAPÍTOL 2
Vaig agafar la meva maleta de la
habitació i la vaig dur fins al cotxe. Vaig entrar al “Seat” del meu pare, al
mateix lloc de sempre, el seient del mig... Quina ràbia em feia aquest lloc...!
Els pares i la Jana ja hi eren, només faltava en Nil.
Pare: On és el Nil?
Clàudia: Ni idea.
Pare: No l'has vist, quan has
baixat?
Clàudia: No m'hi he fixat.
Jana: Potser està jugant a la Play
com sempre!
La resposta de la Jana podia
semblar una parida, però realment, no anava mal encaminada. I allà estava en
Nil, passant per la porta que donava al garatge, amb la seva motxilla i al
costat la Play.
Mare: On vas amb això, fill meu?
Nil: No voldràs que m'aburreixi,
no?
Els pares van creuar mirades.
Pare: Deixa la Play al seu lloc, i
entra al cotxe, d'una vegada.
Nil: Però, pare, siusplau!
Pare: Ja no queda espai a les
maletes i a la mà, si que no pots portar-ho.
Vaig mirar la carona del Nil, era
adorable. Intentava fer pena als pares. Però ells ja ho sabien, i sovint feien
com qui res. Però aquella vegada, almenys amb mi, li va funcionar.
Clàudia: A mi m'hi cap a la meva
maleta, tinc una mica d'espai.
Pare: Has tingut sort, Nil. Ja li
pots estar donant gràcies a la teva germana.
Vaig sortir del cotxe i vaig obrir
la meva maleta, tenia un espai petit un una butxaca, hi cabia just, just.
Nil: Gràcies Clàudia...
Clàudia: Te'n devia una, no te'n
recordes?
Ell va riure, recordant-ho, era una
llarga història entre germans.
Nil: Esclar.
Vam entrar al cotxe i ens vam
dirigir fins a l'aeroport, un cop allà vam agafar un vol directe a Menorca. I
en una hora aproximadament, ja érem allà. Vam arribar a l'apartament que havíem
llogat amb el cotxe. Era un apartament enorme, amb una piscina i tot. Era molt
bonic, llàstima que només hi podríem ser una setmana. El meu germà, el dia 1 de
juliol, començava els assajos de la segona temporada de Polseres Vermelles.
Aquella sèrie de malalts, que havia fet que haguéssim d'anar en cotxe a tot
arreu.
Ens vam instal·lar a l'apartament,
em vaig posar el biquini i vaig sortir de la meva habitació amb la intenció de
banyar-me la piscina. Quan vaig passar per davant de la habitació del Nil, se'm
va quedar mirant, bastant flipat.
Nil: On vas?
Clàudia: A la piscina, potser?
Ell va mirar el seu mòbil, em va
semblar que enviava un missatge a algú.
Clàudia: Adéu Nilet!
Nil: Espera, anem a un altre lloc.
Clàudia: Com?
Nil: Sí, sí. Vesteix-te que anirem
a fer un volt.
Clàudia: Si tu ho dius.
Em vaig vestir ràpidament, no sabia
que passaria, ni on aniriem. Però el “Ens veiem avui, t'estimo” de la Mireia,
em va fer començar a sospitar.
- I abans de marxar, he preparat aquest joc:
Com es participa? Molt fàcil! Heu de deixar un comentari o enviar un correu a laa.aa@hotmail.com dient quin personatge va dir cada frase a la primera temporada de Polseres. Per exemple:
Jo de petit tenia un hàmster que es deia Croqueta ho va dir el Toni. Però amb aquestes frases i aquests personatges que teniu a baix.
Hi ha premi? El primer que participi a través del correu i el primer que deixi un comentari tindran el premi que ells vulguin. (Un muntatge, una foto editada, etc) Molta sort!
(Clic per fer més gran)
- Fins el dia 27, amb més notícies i l'especial dedicat al Mikel Iglesias! Que passeu un bon estiu!
~Laiia
Entrades
1- Àlex. 2-Roc. 3-Ignasi. 4-Toni. 5-Lleó :)
ResponEliminaBones vacances! :D
Les respostes al pròxim post! Merci per participar
Elimina